Els diumenges

Els diumenges dels primers anys amb la Berta eren dies tristos. Fent retrospectiva no aconsegueixo recordar ni un sol diumenge d'aquella època que no fos un dia gris, plujós i trist. Llavors viviem cadascun a casa dels seus pares i entre setmana no ens veiem perquè la Berta era de Lleida i jo de Girona. Aquest fet va marcar profundament la nostra relació, fent que exhauríssim junts fins a l'últim minut dels caps de setmana i aïllant-nos dels nostres entorns en una bombolla que acabaria per punxar.

Estàvem jo i la Berta un d'aquells diumenges dins el cotxe del meu pare, un vell i atrotinat Renault 21, davant del portal de casa els seus pares. Era un dia extremadament gris del mes de setembre, queia una fina pluja d'aquelles que no t'obliguen a duu paraigües però si a mullar-te. Devien ser prop de les deu del vespre i a mi encara em quedaven un parell d'hores de camí de tornada. Ens miràvem en silenci quan de sobte la Berta va començar a plorar, era la primera vegada que la veia plorar i no sabia que fer per consolar-la.

- Reina, va no ploris, ja veuràs com els dies se'ns passaran volant i aviat tornarà a ser divendres. A més ens trucarem cada dia, va no pateixis amor.

- No és veritat, ..., no podré, no puc estar sense tu! Què haig de fer? No puc, ... no puc, no puc... - Les llàgrimes li queien per tota la cara i parlava amb dificultats, i jo que no sabia què fer.

La vaig abraçar, la vaig besar, volia fer-li entendre que tot aniria bé i no sabia com fer-ho. La vaig agafar i mirant-la als ulls li vaig dir:

- Berta, has de ser forta, no t'ensorris ara. Sé que pots fer-ho i sé que ho faràs. Així que no ploris més, aviat estarem altre cop junts. Jo t'estimo i tu m'estimes, això és l'únic que importa.

- Però no sé estar sense tu Miquel... Ara ja no, em moriré de pena, què no ho entens ?

- Clar que si carinyu, però hem de fer-ho.

- Però t'estimo tant...

- I jo, per això precisament cal que siguem forts.

Es va serenar i em va abraçar com la primera vegada que ho va fer, fent-me sentir que jo i ella erem les úniques persones en aquest món. Llavors, després de besar-nos intensament em va dir:

- Perdona'm Miquel, semblo tonta, però es que t'estimo tant, tant, tant. No sé que faria sense tu.

- No et preocupis Berta, jo sento el mateix per tu i a mi també se'm trenca l'ànima cada cop que ens separem.

Aquests eren els nostres diumenges, aquests van ser durant gairebé prop de dos anys. Diumenges on ens acomiadàvem amb el regust de petons i de llàgrimes.