El timbre

Em vaig llevar com qualsevol altre dissabte el matí, serien cap allà les deu o així i no em trobava massa bé. El mal de panxa era horrorós, semblava que en qualsevol instant m'hagués de posar a vomitar, agreujat a més, per un lleuger mal de cap fruit d'haver dormit poc. Començava malament el cap de setmana.

Feia un quart d'hora que m'havia despertat amb el soroll de la Berta llevant-se, que per aquells moments ja devia estar esmorzant tranquilament mentre es mirava algun programa de Zàpping, però el malestar va fer que em quedés al llit almenys per un quart d'hora més, fins que una trucada al timbre em va fer aixecar. Sempre recordaré aquella trucada.

  Vaig anar corrent cap a l'interfon, que la Berta ja havia despenjat, tot cridant.

- Obre, obre, que són els del viatge.
- ...no, ja, ... - gairebé no se l'escoltava mentre hi parlava. Potser jo no l'escoltava, o potser ella no volia que l'escoltés, però certament hi havia un fort contrast entre el meu entusiasme i la seva conversa a través de l'aparell elèctric.
- Els has obert? Segur que són els del viatge. -Va penjar i li vaig demanar un altre vegada si eren els del viatge.
- No, s'han equivocat - va respondre amb una mala cara que encara em va fer sentir més malament del que ja de per si em trobava.

El fet es que aquella resposta, unida amb la desilusió de que no fòssin els del viatge em va fer sentit deprimit per primer cop en aquell dissabte, així que me'n vaig tornar al llit, cansat, trist i malalt.

Passats uns minuts va venir al dormitori. Des de la foscor va dir:

- Hem de parlar.
- Val.

Em vaig aixecar del llit encara més malalt i més deprimit que uns instants abans i la vaig seguir fins el menjador. Però no voliar parlar, per parlar calen dos. No, no volia parlar. Ella volia creure que parlàvem. Jo no volia creure res.

I vam anar a parlar.