El sol queia sobre els alts arbres de la Devesa creant divertits jocs d'ombres i llums, mentre la Berta i jo callàvem per uns instants i ens miràvem fixament, nerviosos, ansiosos, expectants. Mai oblidaré aquell primer petó, encara que ja n'hagi oblidat el darrer.
No va ser un petó inocent, perquè jo ja no era inocent. Era el seu primer petó i malgrat tot quina poca compassió que vaig mostrar, devorant amb passió els seus llavis adolescents, mossegant-los amb violència, assaborint-ne cada petit centímetre... El contacte amb la seva llengua m'excitava d'una manera salvatge, i per ella que era la seva primera vegada, què devia sentir ? No va ser un petó de quan en tens setze, però ella en tenia tan sols setze. Tot en la nostre relació va ser ràpid, excepte aquell primer petó que es va acabar sota la llum dels fanals.
- Miquel ... em fas sentir tan viva ...
- Calla, no diguis res més, només tanca els ulls.
I ens vam abraçar com presentint que el món ens anava a separar, amb un terror indescriptible a la distancia i ens vam tornar a besar un cop, un altre i un altre, fins que se'ns van inflar els llavis i les nostres llengües amenaçaven amb deixar-nos. Fins que ens vam adonar que ens faltava l'aire, que ens estàvem ofegant sota sentiments i passions que no compreniem.
Era el tercer dia que ens veiem i ja estàvem perdudament enamorats.
Era el tercer dia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario