Els diumenges

Els diumenges dels primers anys amb la Berta eren dies tristos. Fent retrospectiva no aconsegueixo recordar ni un sol diumenge d'aquella època que no fos un dia gris, plujós i trist. Llavors viviem cadascun a casa dels seus pares i entre setmana no ens veiem perquè la Berta era de Lleida i jo de Girona. Aquest fet va marcar profundament la nostra relació, fent que exhauríssim junts fins a l'últim minut dels caps de setmana i aïllant-nos dels nostres entorns en una bombolla que acabaria per punxar.

Estàvem jo i la Berta un d'aquells diumenges dins el cotxe del meu pare, un vell i atrotinat Renault 21, davant del portal de casa els seus pares. Era un dia extremadament gris del mes de setembre, queia una fina pluja d'aquelles que no t'obliguen a duu paraigües però si a mullar-te. Devien ser prop de les deu del vespre i a mi encara em quedaven un parell d'hores de camí de tornada. Ens miràvem en silenci quan de sobte la Berta va començar a plorar, era la primera vegada que la veia plorar i no sabia que fer per consolar-la.

- Reina, va no ploris, ja veuràs com els dies se'ns passaran volant i aviat tornarà a ser divendres. A més ens trucarem cada dia, va no pateixis amor.

- No és veritat, ..., no podré, no puc estar sense tu! Què haig de fer? No puc, ... no puc, no puc... - Les llàgrimes li queien per tota la cara i parlava amb dificultats, i jo que no sabia què fer.

La vaig abraçar, la vaig besar, volia fer-li entendre que tot aniria bé i no sabia com fer-ho. La vaig agafar i mirant-la als ulls li vaig dir:

- Berta, has de ser forta, no t'ensorris ara. Sé que pots fer-ho i sé que ho faràs. Així que no ploris més, aviat estarem altre cop junts. Jo t'estimo i tu m'estimes, això és l'únic que importa.

- Però no sé estar sense tu Miquel... Ara ja no, em moriré de pena, què no ho entens ?

- Clar que si carinyu, però hem de fer-ho.

- Però t'estimo tant...

- I jo, per això precisament cal que siguem forts.

Es va serenar i em va abraçar com la primera vegada que ho va fer, fent-me sentir que jo i ella erem les úniques persones en aquest món. Llavors, després de besar-nos intensament em va dir:

- Perdona'm Miquel, semblo tonta, però es que t'estimo tant, tant, tant. No sé que faria sense tu.

- No et preocupis Berta, jo sento el mateix per tu i a mi també se'm trenca l'ànima cada cop que ens separem.

Aquests eren els nostres diumenges, aquests van ser durant gairebé prop de dos anys. Diumenges on ens acomiadàvem amb el regust de petons i de llàgrimes.

El primer

El sol queia sobre els alts arbres de la Devesa creant divertits jocs d'ombres i llums, mentre la Berta i jo callàvem per uns instants i ens miràvem fixament, nerviosos, ansiosos, expectants. Mai oblidaré aquell primer petó, encara que ja n'hagi oblidat el darrer.

No va ser un petó inocent, perquè jo ja no era inocent. Era el seu primer petó i malgrat tot quina poca compassió que vaig mostrar, devorant amb passió els seus llavis adolescents, mossegant-los amb violència, assaborint-ne cada petit centímetre... El contacte amb la seva llengua m'excitava d'una manera salvatge, i per ella que era la seva primera vegada, què devia sentir ? No va ser un petó de quan en tens setze, però ella en tenia tan sols setze. Tot en la nostre relació va ser ràpid, excepte aquell primer petó que es va acabar sota la llum dels fanals.

- Miquel ... em fas sentir tan viva ...

- Calla, no diguis res més, només tanca els ulls.

I ens vam abraçar com presentint que el món ens anava a separar, amb un terror indescriptible a la distancia i ens vam tornar a besar un cop, un altre i un altre, fins que se'ns van inflar els llavis i les nostres llengües amenaçaven amb deixar-nos. Fins que ens vam adonar que ens faltava l'aire, que ens estàvem ofegant sota sentiments i passions que no compreniem. 

Era el tercer dia que ens veiem i ja estàvem perdudament enamorats.

Era el tercer dia.

Destí

Era durant els examens de segon semestre quan vaig conèixer a la Berta. Concretament, va ser un matí de juny càlid i lleuger, quan encara faltaven algunes hores pel meu examen final de mètodes de càlcul númeric. Recordo com estava assegut repassant els resums en una de les taules del passadís de la facultat i es que mai em van agradar ni les biblioteques ni les aules d'estudi, ja que el silenci misteriosament em desconcentrava o potser fora més correcte dir, que el silenci em recordava el martiri de l'estudi. Sigui com sigui, jo estava en una d'aquelles taules, mentre els estudiants anaven i tornaven dels seus respectius examens, quan va aparèixer la Marta amb la seva efusivitat que la caracteritzava.

- Hola Miquel! Com ho portes ?

- Bé bé, aqui cardant la darrera repassada, jejeje.

- Es ben bé! Tu sempre cardant eh! - mentre ella em mirava divertida i amb aquell somriure entremaliat que sovint posava, vaig pensar que realment era una noia curiosa, sempre tan enèrgica, tan viva. Si es pogués descriure una persona amb una paraula, la seva seria "vitalitat".

- Oh, sóc de la comarca!

- Si, si, si. Com els hobbits. Si es que, vaya tela. Ufff... vaya dia que porto, saps amb qui he quedat avui ?

- Mmm... va a ser que no jajajaa

- Amb la meva amiga del xat, la Berta.

- La noia aquella que vas conèixer als fòrums de superdotats ?

- Si, aquesta. Doncs avui hi he quedat, de fet, l'haig d'anar a buscar a la Renfe d'aqui 15 minuts... Però tinc una por Miquel! I si en vez de una tía se'm presenta allà un tio d'aquests super asquerosos... ufff

- Osti, pos ja pot ben ser. Rollo diario de Patricia, ja ho veig. Jajajaja.

- Escolta, per què no m'acompanyes ?

- Ostres, però es que ara encara estava repassant...

- Va Miquel, porfaaa

- Bueno va, però perquè ets tu eh. 

En aquells moments no sabia que aquesta elecció, tan inofensiva a priori, faria que poques hores més tard obtingués el meu primer suspens a la carrera i que en una setmana hauria trasbalsat radicalment la meva vida. D'haver sapigut com acabarien les coses entre nosaltres tres potser hagués pres un altre decisió.

El timbre

Em vaig llevar com qualsevol altre dissabte el matí, serien cap allà les deu o així i no em trobava massa bé. El mal de panxa era horrorós, semblava que en qualsevol instant m'hagués de posar a vomitar, agreujat a més, per un lleuger mal de cap fruit d'haver dormit poc. Començava malament el cap de setmana.

Feia un quart d'hora que m'havia despertat amb el soroll de la Berta llevant-se, que per aquells moments ja devia estar esmorzant tranquilament mentre es mirava algun programa de Zàpping, però el malestar va fer que em quedés al llit almenys per un quart d'hora més, fins que una trucada al timbre em va fer aixecar. Sempre recordaré aquella trucada.

  Vaig anar corrent cap a l'interfon, que la Berta ja havia despenjat, tot cridant.

- Obre, obre, que són els del viatge.
- ...no, ja, ... - gairebé no se l'escoltava mentre hi parlava. Potser jo no l'escoltava, o potser ella no volia que l'escoltés, però certament hi havia un fort contrast entre el meu entusiasme i la seva conversa a través de l'aparell elèctric.
- Els has obert? Segur que són els del viatge. -Va penjar i li vaig demanar un altre vegada si eren els del viatge.
- No, s'han equivocat - va respondre amb una mala cara que encara em va fer sentir més malament del que ja de per si em trobava.

El fet es que aquella resposta, unida amb la desilusió de que no fòssin els del viatge em va fer sentit deprimit per primer cop en aquell dissabte, així que me'n vaig tornar al llit, cansat, trist i malalt.

Passats uns minuts va venir al dormitori. Des de la foscor va dir:

- Hem de parlar.
- Val.

Em vaig aixecar del llit encara més malalt i més deprimit que uns instants abans i la vaig seguir fins el menjador. Però no voliar parlar, per parlar calen dos. No, no volia parlar. Ella volia creure que parlàvem. Jo no volia creure res.

I vam anar a parlar.